dimecres, 15 d’octubre del 2008

Resum del segon cap de setmana del Festival (1)

20-seiki shônen (20th Century Boys) (2008)

Sinopsi

Una estranya secta liderada per un tal Amigo està congregant una gran part de la població sota uns foscos principis i una curiosa insígnia; un símbol format per una mà i un ull. Quan Kenji i els seus amics d’infantesa veuen aquest senyal, s’adonen que té molt a veure amb els seus passats.

Crítica

Segurament una de les pel·lícules més esperades del festival juntament amb Tokyo! i la guanyadora Surveilance. Es tracta de l'adaptació cinematogràfica del manga homònim de'n Neoki Urasawa (conegut també pel còmic Monster). Reconec que no he llegit el còmic, però després de veure la pel·lícula tinc ganes de fer-ho.

A nivell cinematogràfic, el film comença molt bé. Als constants flashbacks se li suma una trama molt ben pensada. A més, per bé que adapta fidelment moltes escenes del còmic (ho he sabut a posteriori),en tot moment juga amb llenguatge cinematogràfic, sense caure en l'abús de sobreactuacions ni de plans estàtics.

Com principal pega, l'argument presenta un salt cronològic i estètic molt exagerat en començar l'últim acte. En si mateix no és dolent, però a partir d'aquí es comença a notar que han volgut posar massa argument en massa pocs minuts. La veritat és que, en obrir-se els llums de la sala, no vaig tenir clar si em va agradar fins al cap d'una bona estona.

Tot i això, la pel·lícula et deixa amb ganes de veure les pròximes dues entregues de la saga i, en el meu cas, d'avançar-me i llegir l'obra original.

Estampa #14

Idiots and Angels (2008)

Sinòpsi

Un bon dia, un malcarat home de negocis sense escrúpols veu com li començen a créixer a l'esquena dues petites protuberàncies amb forma d'ales. Ben aviat, aquest fet canviarà la seva manera de veure el món.

Crítica

El Festival de Sitges no seria el mateix sense el genial Bill Plympton. Després de gairebé una cinquantena de títols, el director, animador i assidu al Festival segueix sorprenent. Els que ja el coneixem perquè sabem que mai sabrem per on ens sortirà, i els que no perquè després dels primers fotogrames no poden apartar els ulls de la pantalla.

Per aquesta nova pel·lícula Plympton es posa en un pla molt més simbòlic, però sense ocultar en cap moment la seva peculiar visió del món. Per a Idiots and Angels, el director trenca força amb obres com Hair High (el seu anterior llargmetratge), presentant una estètica molt més fosca i una història més simple (fins al punt que ha prescindit dels diàlegs).

Cal destacar la importància de la música que està present durant tot el metratge, i les dues grans figures que hi ha al darrera: en Tom Waits i el grup Pink Martini (que he tingut la sort de veure tocar en directe i valem realment la pena).

Estampa #15

Gake no ue no ponyo (Ponyo on the cliff by the sea) (2008)

Sinopsi

No sabria què dir sobre l'argument. Qualsevol cosa que posi només representarà una de les dimensions de la pel·lícula.

Crítica

Quan varem decidir anar a un passe sorpresa, m'esperava una de les pel·lícules guanyadores en alguna de les categories del Festival, o com a mínim fins ara sempre havia sigut així. Si m'haguessin preguntat hagués apostat per Mongol o Surveilance, però mai m'hagués imaginat que ens passarien una pel·lícula que ni tants sols apareixia als horaris.

És difícil descriure com és l'última obra d'un dels déus de l'animació actual, en Hayao Miyazaki, però he trobat a l'IMDB el següent comentari d'un tal Tinulthin que s'hi acosta prou:
Gake no ue Ponyo ve a ser el que passaria si barreges Mi vecino Totoro amb La sireneta i deixes tot el projecte a un geni de l'animació de cinc anys. La pel·lícula és alhora impressionant per la bellesa i entranyable per la simplicitat.
Jo afegiria també que deixa bocabadat per la perfecció tècnica. Feta pràcticament tota amb animació tradicional, la cinta presenta una estètica completament diferent a la que havíem a El castillo ambulante o El viaje de Chihiro (poso els títols en castellà perquè així es reconeixen millor). Gairebé fins al final, tot ens porta a una fusió perfecte entre l'estètica d'Osamu Tezuka i la versió adulta dels dibuixos d'un parvulari.

Espiritualitat en estat pur que s'encomana. Un cop més, Miyazaki aconsegueix que l'optimisme que desprèn la història t'impregni fins i tot dies després de veure-la.